A més d'ells, hi ha que dir que al Municipal van baixar un gran nombre d'aficionats que, a pesar del fort calor que feia, no es van voler perdre una cita única com aquesta.

En lo que respecta al partit en si, es va poder veure com, a pesar del pas dels anys i la inevitable pèrdua de condicions físiques, el toc i la intuició futbolística mai es perd. I és que, a pesar de la visible superioritat dels alicantins, molt més acostumats a jugar partits com aquest, els nostres mostraren destells de la calitat que antany ens oferien cada Diumenge amb el Castalla. La agilitat i seguretat baix els pals de Juanito, amb un sorprenent bon estat de forma, la gran compenetració al eix de la defensa entre Yagüe i Valderrama, el toc al migcamp de Picó o Víctor, la clase del foraster Naharros, la intuició davant de Pocholo i el Bessó o les carreres per la banda de Cola són imatges que perduren a la memòria de tot aficionat al futbol castellut i que es tornaren a recrear tants anys després.

El resultat final, 2-4 per als herculans deixa clar les ganes amb els que els jugadors es van emplear, sobretot els castelluts, que tingueren que sobreposar-se a un 0-4 en contra. Els gols de Antequera i Cola equilibraren un marcador que, per una volta, fou lo de menys. El més important fou la oportunitat que tingueren les nostres "velles glòries" de tornar a disfrutar junts sobre un camp de futbol, i el més que mereixcut homenatje que van rebre els nostres héroes del Infantil.